Política

MANUEL ROYES I VILA

EXALCALDE DE TERRASSA I EXPRESIDENT DE LA DIPUTACIÓ

“Hauríem d’estar com el País Basc”

Vaig entrar en política perquè era catalanista i creia que Catalunya és una nació que ha d’estar reconeguda
No cobràvem i em mantenia el pare anant dues hores a treballar a la fàbrica i pagant-me tot el sou

Fa tot just cinc mesos s’estrenava un documental sobre la trajectòria del socialista Manuel Royes a l’Ajuntament de Terrassa. En format entrevista, el documental impulsat pel cineasta Antoni Verdaguer, forma part de la sèrie Terrassenques/Terrassencs. La direcció anava a càrrec de Santi Ortiz; l’entrevista la feia el mateix Verdaguer i Royes hi repassava la seva trajectòria. Dijous ens rebia al seu pis de Terrassa, molt a prop del que va ser el domicili quan era jove en una família que també va patir els efectes de la crisi del tèxtil. Ell va prendre el camí de la política sense tenir-ne cap experiència i s’hi va dedicar 25 anys de forma activa, compaginant l’alcaldia, la presidència de la Diputació, un curt pas pel Parlament i com a delegat del govern a Madrid, i després encara va estar vuit anys de delegat de l’Estat en el Consorci de la Zona Franca, càrrec que va ocupar fins al 2012. Amb 81 anys, i deu políticament inactiu, repassa alguns moments de la seva vida i reflexiona sobre la situació de la ciutat i dels país.

Que li dediquin un documental és bon homenatge?
Si me’l van fer és perquè vaig passar aquests 23 anys al capdavant de la ciutat, que van ser molt importants per a Terrassa perquè vam fer el que tocava i segurament ens vam deixar moltes coses per fer o algú altre ho hauria fet diferent, i potser més bé. Hi vam posar tota la il·lusió per posar-la al dia i fer-la més agradable per viure-hi.
Se sent prou reconegut?
Sí. Anant pel carrer, i amb mascareta, la gent em coneix i em saluda. Això ja és un reconeixement important.
Com va arribar a la política?
Sempre es parlava de temes polítics, a casa. El meu pare havia estat de la Lliga i el meu avi va ser un dels homes importants de la Lliga a Terrassa, tenint en compte que aquí la dreta era l’Alfons Sala, i el centredreta catalanista era la Lliga. La qüestió de Catalunya era molt important, i considero que ha estat maltractada i que havíem d’arremangar-nos per treballar pel nostre país. A Terrassa, uns quants que anàvem junts a l’escola i després a la universitat ens reuníem per parlar de política. Quan estudiava econòmiques vam conèixer gent com l’Isidre Molas, Pasqual Maragall, Narcís Serra o González Casanova, que teníem en comú que no ens agradava la dictadura, consideràvem que Catalunya estava maltractada i que hi havia d’haver més justícia social. I vam fer el Front Obrer de Catalunya (FOC), que feia seminaris, conferències i anàvem a manifestacions... Ens movia la igualtat, la llibertat i Catalunya. Del FOC vam passar Convergència Socialista de Catalunya, i al final, al PSC.
La seva intenció inicial era ser alcalde de Matadepera...
Sí. En les eleccions generals de 1977 ja vivia a Matadepera i vaig fer pujar Pasqual Maragall, Eduardo Martín Toval, Miquel Roca i altres coneguts en un acte, i no va venir ningú! I vaig dir-me [riu]: “Manel, aquí no hi tens res a pelar.” Llavors ja vam veure, i va sortir l’oportunitat, de presentar-me a Terrassa.
Ja pensava que podria guanyar?
Que el PSUC no posés en Roc Fuentes de primer i hi posés l’Agustí Daura em va beneficar i ens en vam sortir per 250 vots.
Com era Terrassa en aquella època?
Estava tot per fer. A l’Ajuntament feia anys que la gent que es jubilava no se substituïa, no s’actualitzava cap projecte, cap ordenança ni res; va coincidir amb la crisi del tèxtil... El primer any vam governar amb el PSUC, però vam tenir problemes; després, un temps sols, i finalment vam pactar amb Convergència quan un de la UCD s’hi va passar. I ens va anar molt bé. En Joan Sales era una persona fantàstica i d’Unió, una gran persona que al cap dels anys me’l vaig emportar de regidor, i en Jaume Canyameres, que era cosí meu. Entre tots ho vam posar tot sobre la taula i vam treballar-hi. No cobràvem i em mantenia el pare anant dues hores a treballar a la fàbrica i pagant-me tot el sou. No en sabíem, i ho vam anar aprenent a molta velocitat, però tot era possible de fer.
S’hauria imaginat mai un alcalde que no fos del PSC a la ciutat després de 40 anys governant-la? I que a sobre fos un exmilitant, exregidor i exalcalde del PSC, com Jordi Ballart, qui ho fes?
No hi comptava, no, i menys amb aquestes persones.
I quina anàlisi en fa, del que va passar?
N’estic completament al marge. Ahir [dimecres per al lector] vaig anar a l’assemblea del PSC per elegir els delegats del congrés que hi haurà el desembre i em vaig trobar amb els vells roquers com en Josep Casajuana, el Magí Cadevall, el Jordi Armengol, però és que als més joves ja no els conec...
I com veu la ciutat?
Fa falta que s’arremanguin. La veig bruta, sense cuidar, no s’ha tirat endavant cap projecte dels que vam fer, i Terrassa té problemes.
Té alguna espina clavada d’alguna cosa que volgués fer per la ciutat, però que no va poder fer?
Una de les apostes és que fos una ciutat universitària pel que comporta de creació de riquesa. Ho vam tirar endavant, però hi ha molt més per fer i no veig que ara ningú se’n preocupi.
A la Diputació, de president hi va estar 16 anys; com hi va fer el salt?
L’Antoni Dalmau, que el 1979 es va presentar d’alcalde d’Igualada, però no va sortir encara que va ser diputat provincial, va accedir a la presidència quan Martí Jusmet va plegar perquè el van nomenar delegat de l’Estat a Catalunya. El 1983, Dalmau va decidir no presentar-se a Igualada perquè pensava que potser no sortiria, i ho va fer a Barcelona, va sortir de regidor, i va poder mantenir la presidència de la Diputació fins al 1987. Però li retreien que no s’hagués presentat per Igualada. Ho va fer, però aleshores no va sortir. Jo havia tret 18 regidors el 1983 i 15 el 1987; els socialistes necessitàvem majoria a la Diputació, el partit m’ho va proposar i vaig ser escollit. I així 16 anys, compatibilitzant-ho amb l’Ajuntament i la secretaria de política municipal del PSC.
I d’aquí les crítiques al fet que es dediqués a tots dos càrrecs, que s’afegien als retrets que fos alcalde de Terrassa quan vivia a Matadepera...
Sí. Fins i tot em van posar una pancarta a l’entrada de Terrassa on s’hi llegia: “Què, senyor Royes, s’hi viu bé a Matadepera? A Terrassa s’hi viu molt malament.” [riu]
Què li ha ensenyat la política?
Que s’ha de creure en la gent, que hi ets per millorar la societat, la teva ciutat i el país. I t’ho has de creure. I a canvi de moltes hores i de la família... Mirava de reservar-me el diumenge per dinar junts, però no era gairebé mai a casa, ni per dinar ni per sopar. La meva dona i els fills ho van haver d’aguantar.
En algun moment va pensar a deixar-ho?
Ho portava a la sang. Mai ho vaig pensar.
Sempre m’ha cridat l’atenció que no fes carrera al Parlament. No ho va pensar?
Hi vaig estar dos mesos, fins que em van enviar a Madrid. Vaig anar a la llista del Parlament el novembre del 2003, quan ja no era alcalde ni president de la Diputació, vaig votar com a diputat Pasqual Maragall, i em van enviar a Madrid de delegat del govern fins que va guanyar Zapatero i em van nomenar delegat del Consorci de la Zona Franca. A Madrid hi vaig estar molt bé, feia gestions amb els consellers, tenia un pis al centre i un despatx...
Però no es va plantejar anar un temps llarg de diputat al Parlament.
No, perquè no va ser deixar el Parlament per no fer res. Llavors sí que m’hauria sabut més greu.
Com veu la política actual?
Fluixa. Pedro Sánchez em sembla un bon element, els d’Unidas Podemos m’agraden, i penso que si ho van tirant endavant se’n sortiran i podran refer aquest país. A Catalunya prefereixo Esquerra que Convergència, però falta, falta...
En queda alguna cosa, del PSC d’aquells temps en el d’ara?
Home, sí, però hauríem d’asseure’ns i parlar de recuperar algun dels sentits que tenia en aquell moment. Però vaja, va tirant.
Li ho deia perquè sempre s’ha definit com a federalista i ha defensat el dret a decidir firmant un manifest el 2014. Un dret que estava en l’ideari fundacional del PSC i ara no se’n pot parlar ni en una taula de diàleg.
Sí. I tornaria a fer el pas. Vaig entrar en política perquè era catalanista i creia que Catalunya és una nació que ha d’estar reconeguda i ha de tenir mitjans per organitzar-se i tirar endavant. Que després sigui solidària amb altres territoris? Em sembla molt bé, cap problema, però ser solidària no vol dir ser explotada.
S’imaginava com ha passat en aquests anys que s’hagués pogut arribar a fer una consulta, un referèndum, aprovar lleis de transitorietat, una declaració d’independència, i polítics a la presó i a l’exili?
Alguna cosa s’havia de fer, però sense que ningú anés a la presó. Que deixessin opinar a la gent. Si em diuen ara que traiem Catalunya d’Espanya dic que no perquè no li convé. Però a Catalunya com a mínim hauríem d’estar com el País Basc, administrant els nostres impostos.
Per on ha d’arribar la solució a aquest conflicte entre Catalunya i Espanya?
Estar dins de la comunitat europea dona facilitats per resoldre aquest problema. Portugal, Espanya, França... amb estats federals tot seria més fàcil. Com estan els lands alemanys? No cal fer com Txecoslovàquia, però els lands alemanys tenen molta més autonomia que les comunitats autònomes d’Espanya i ningú pensa que Baviera es declararà independent. I que si se’n declarés no passaria res dins de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), com hi són Txèquia i Eslovàquia, i no crec que hi hagi gaire diferència de quan era Txecoslovàquia.
Ara que fa deu anys que va deixar el Consorci de la Zona Franca, què ha fet?
Avorrir-me [riu]. Amb la pandèmia hem estat gairebé dos anys sense poder veure ningú. I em dedico a llegir, a passejar, a reunir-me amb gent...

Aparador d’escultures i subseu olímpica a casa

Envoltat d’escultures de rèplica a escala petita que hi ha a diversos indrets de Terrassa, com la d’Homenatge a Malevitx de Jorge Oteiza, instal·lada al parc del Nord, o la del Monument a la Dona Treballadora d’Andreu Alfaro, i amb una de les torxes del Jocs Olímpics de 1992 penjada a la paret acompanyant una foto al costat de Pasqual Maragall, Manuel Royes ens desgrana alguns dels records d’una època en què va tastar de primera mà l’eròtica del poder. Amb una ciutat amb tot per fer, precisament que fos subseu olímpica en hoquei sobre herba és un dels millors records que en té Royes i que va tenir un colofó d’“agraïment de les noies aconseguint l’or”, diu orgullós. Aquest va ser un dels moments bons a l’alcaldia, com fer el parc de Vallparadís, l’impuls universitari, el pla del centre, el soterrament de la Renfe i una llarga llista que sempre explica, entre elles el polèmic camp de golf, que insisteix que “va permetre no ajuntar-nos amb Sabadell”. En negatiu, un capítol negre sempre li ve a la boca: els incidents racistes de Ca n’Anglada de 1999, dels quals considera que no en va estar a l’altura. Ara, amb 81 anys, s’ho mira amb perspectiva i admet que encara dona alguns consells, però “cada vegada menys”. I passa de puntetes sobre el fet que un exalcalde socialista i que va abandonar el partit com Jordi Ballart, fos qui deixés el PSC sense alcaldia 40 anys després. El seu dia a dia el dedica més que mai a llegir –és molt aficionat a la novel·la negra– i a visitar el seu fill Sant Gregori. De fet l’acompanya una bona biblioteca, però des que es va traslladar de Matadepera a Terrassa no tenia espai i molts són a casa d’ell i també a la de la seva filla.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El Suprem insisteix que qualificar Vox de nazis no és delicte d’odi

Madrid

El Pentàgon posa en alerta equips de combat per si cal desplegar-los a l’est d’Europa

Washington

Lambán planta Aragonès

Barcelona

ERC, Junts i CUP reivindiquen l’acord del Parlament sobre Juvillà

Barcelona

La JEC dona 5 dies hàbils a Borràs per retirar l’escó a Juvillà

Barcelona
En directe

Ple del Parlament

Barcelona

El Suprem jutjarà l’1 i 2 de març Eulàlia Reguant per desobediència

Barcelona / Madrid

Torrent diu que la reunió amb Díaz va ser “institucional”

BARCELONA

L’Audiència Nacional autoritza les defenses a accedir a les causes secretes de l’operació Judes

madrid