Cultura

MÒNICA BATET

escriptora i editora

“La literatura ha d’explicar l’humà, no fer frases que sonin bé”

Si vius situacions dures, la teva escriptura és una altra. No parles de si passeges o si aquest m’ha deixat i que trist que estic
Com a catalans, volem ser reconeguts, però no valorem altres llengües que estan en el mateix cas que el nostre

Ve amb un mocador de coll polonès, “molt abrigador”, em diu, amb sanefes coloristes com les de la portada de Dins del cor de Chopin (Empúries), un recull de contes que va tenir la desgràcia de sortir just abans de la pandèmia i que mereix més sort. Mònica Batet (el Pont d’Armentera, 1976), escriptora del sud, tira més aviat cap a l’est, cap a una literatura centreeuropea que ha fet seva en novel·les com ara No et miris el riu (2012), Neu, ossos blancs i alguns homes més valents que els altres (2015) i Nou illes al nord (2019). Des de fa un any, mira també cap al nord glacial, com a editora de Nits Blanques, un segell especialitzat en literatura escandinava.

Ha perjudicat la difusió del llibre el fet de sortir poc abans del confinament?
No ho sé. Tampoc entenc per què hi ha coses que sí, que funcionen. Escapa a la meva comprensió. Crec que hi ha una sèrie de factors que no depenen de l’escriptor. Ara estem en un món de xarxes socials i sembla que es valorin coses que no tenen a veure amb la literatura.
Vicenç Pagès va dir que pagava el preu de no tenir vint anys ni tampoc seixanta: no ser una promesa ni una autora consagrada. 46 anys és tan mala edat?
Potser m’amoïnava quan era més jove, però ara el que m’importa és escriure un text que em deixi satisfeta. El que passi després ja no depèn de mi, i sincerament no m’interessa. És una pèrdua de temps rumiar per què fan cas d’aquest autor i no d’aquell altre. El puc dedicar a coses més constructives.
Li costa publicar, trobar una editorial que cregui en la seva obra?
Just després de guanyar el Casero, per L’habitació grisa, em va costar molt trobar qui em publiqués No et miris el riu. Encara no hi havia les anomenades editorials independents, només els grans grups, que valoren altres coses, i per casualitat vaig descobrir que existia Meteora. Va ser una peregrinació pel desert i, com que era jove, potser sí que m’ho vaig prendre més a pit. La sort va ser que No et miris el riu va ser finalista al Crexells i al premi Llibreter, i algunes persones que llegeixen més enllà de les recomanacions de les xarxes socials es van interessar pel que jo estava fent. Una altra cosa és si he arribat a tot el públic o no.
És el seu primer llibre de contes, però n’escriu des de sempre?
Sí, el que passa és que a un editor li presentes un recull i sembla que li estiguis ensenyant la bomba atòmica. No es venen. És un peix que es mossega la cua: no es publiquen contes, la gent no en llegeix i encara se’n publiquen menys. Els editors volen guanyar diners, i la catalana és una societat que no llegeix contes. A Llatinoamèrica, en canvi, valoren molt la dificultat de condensar, explicar una història en poques paraules, sorprendre el lector. García Márquez deia que en una novel·la pot haver-hi una frase coixa, o tot un paràgraf, però en un conte no te’ls pots permetre.
D’on ve aquesta atracció per la literatura i els autors centreeuropeus?
No ho sé, sempre m’ha interessat la manera que tenen de mirar-se el món, el paisatge. També hi he viatjat molt. I penso que per exemple en la literatura polonesa hi ha una profunditat de pensament que en altres literatures no trobo, on tot passa més a la superfície.
Quan va anar per primer cop a Polònia?
El 2017, i hi he tornat els anys següents. Hi tinc amics. La primera vegada que hi vaig anar va ser perquè un professor de català a la Universitat de Poznan m’hi va convidar per parlar de dues novel·les meves. M’ho vaig poder combinar i m’hi vaig quedar un mes. Va ser un enamorament total. D’aquesta primera estada va sortir el recull de contes.
Tots neixen del viatge?
La majoria. Jo no tenia expectatives, que és el millor que pots fer quan viatges; tenia més aviat prejudicis, ho he de reconèixer, i quan vaig arribar allà es van trencar tots. Els amics, com el traductor Xavier Farré, que viu a Cracòvia, em van ensenyar la Polònia que no és turística, i tot plegat va fer un pòsit amb l’interès que ja sentia per la seva literatura. A Gdansk vaig visitar el museu de Solidarnosc, que és com si et posessin al davant el mirall de la història del segle XX. Recordaré tota la vida que emetien el discurs de Czeslaw Milosz quan va guanyar el Nobel, explicant el destí del seu país des de la II Guerra Mundial, els crims que es van cometre contra els jueus, la negació d’aquells fets. Em vaig quedar escoltant-lo fascinada, perquè allà hi ha una veritat històrica absoluta. Per això obro el llibre amb una citació d’aquell poema que diu que m’agafen cinc mans i em diuen que escrigui. A mi em va passar una mica això, també: vaig conèixer totes aquelles històries de Polònia i tenia la necessitat d’explicar-les.
Què tenen els autors centreeuropeus que no hagi trobat en els catalans?
Quan vius circumstàncies històriques dures evidentment la teva escriptura és una altra. No parles de si passeges per aquí o per allà, o si aquest m’ha deixat i que trist que estic. Si t’ha tocat viure una guerra, això es reflecteix en la teva literatura. En la catalana, ho vaig trobar en Joan Sales. Allà hi havia una fondària, que també és a Mirall trencat i Quanta, quanta guerra, de Rodoreda. Hi ha l’ésser humà, allà dins.
En situacions extremes és quan emergeix una veritat?
No sé qui deia que de les societats en crisi és d’on neix el millor art. Cortázar explicava que si García Márquez, Vargas Llosa i ell mateix havien emergit en pocs anys de diferència era perquè tots provenien de països sotmesos a dictadures, i el realisme màgic era la manera que tenien d’escapar-ne. Autors polonesos com Milosz o Szymborska no poden parlar de trivialitats. Pere Calders és un cas a part, però perquè ve de l’exili i de la tradició sud-americana, que el devia al·lucinar.
Fa un tipus de narrativa bastant insòlita en el marc català, que tira més a la novel·la de classe mitjana progre.
Saps què passa? Que a mi la quotidianitat m’interessa poc. D’una banda m’atrau el pes de la història, i de l’altra, allò extraordinari, la cosa que surt de la quotidianitat.
Quan va publicar la seva primera novel·la, ‘L’habitació grisa’, la van classificar de rodorediana...
A qualsevol dona que escriu li diuen que s’assembla a Rodoreda. Ja hi ha algun element de contacte, però aquella era una novel·la molt inicial.
El cas és que va passar de ser una Rodoreda a una Robert Musil.
Ja m’agradaria! És aquesta mania que tenim d’etiquetar-ho tot. La Rodoreda l’havia llegit molt, perquè era diferent. Jo vaig estudiar filologia catalana i havíem llegit els noucentistes, però la Rodoreda era una altra cosa: una autora moderna! La frase de la Rodoreda m’agradava molt, però amb el seu univers simbòlic penso que no hi tinc res a veure. La considero una gran autora, que consti, però a mi m’ha interessat sempre aquest element estrany, allò que a Polònia ara se’n diu “l’inusual”.
És curiós que aquest element fantàstic aparegui en una narrativa com la seva, amb un pòsit històric manifest, com en el conte dels nens que es perden al parc.
Veus?, gairebé tothom me n’ha parlat molt, d’aquest conte, però n’hi ha que l’han llegit com un relat de la felicitat de perdre’s, i d’altres, els que són pares, que hi han patit.
Hi ha un conte sobre els llibres prohibits pel comunisme.
Això passa a tots els règims totalitaris. El que s’ha de matar primer sempre és la intel·ligència. Fixa’t en Zweig: va estar prohibit durant molts anys, igual que Sándor Márai. I Milosz, perquè a més ell primer havia abraçat el comunisme i li van posar casa i tot, i després hi ha un moment que li cau la bena dels ulls. El personatge del conte “Per un forat la llum” és ell. Milosz va marxar del país perquè temia per la seva vida. Va estar molt de temps sense veure la família i estava del tot prohibit. Fins que un dia rep la visita d’un periodista i, com passa al conte, es desfà quan descobreix que els seus llibres han continuat circulant d’amagat.
Hi ha sis autors polonesos amb el Nobel. No són pas pocs.
És que són molt bons. Tenen una profunditat extraordinària, i la literatura ha de ser això, ha d’explicar l’ésser humà, no només fer frases que sonin bé.
Una de les coses que destaca de la seva escriptura és l’aparent senzillesa. Que no hi ha floritures. Sempre ha escrit amb aquesta frase?
Soc austera, sí. No em sentiria còmoda amb grans ornaments. Una escriptura que m’agrada molt és la de Marguerite Duras. M’agrada la frase neta. La primera vegada que vaig llegir L’amant, que tenia 19 anys, vaig adonar-me que allò era literatura. No per fer servir deu mil adjectius o moltes subordinades ets millor escriptor.
Això comporta tenir molt pensada la història?
No em poso a escriure fins que l’estructura no la tinc claríssima. Quan escric, he de saber què passarà a cada capítol. A més, mai no ho explico tot ni de manera ordenada, i per tant he de vigilar molt amb les incongruències. Quan escric vull estar pendent només de la frase. Sempre procuro allunyar-me dels capítols convencionals. A Neu, ossos blancs..., cada capítol era un objecte. A Nou illes al nord, era una veu diferent que construïa la història. En la que estic escrivint ara, no et diré què és, però construeixo la trama com si cada part fos independent, i això encara fa que m’hi hagi de mirar més, que no hi hagi res que l’embruti.
Li han dit mai que si aquests contes fossin d’una autora estrangera colaria?
M’ho han comentat diverses persones, i per mi és un elogi. Vol dir que he entrat dins aquesta cultura. No vaig fer una recerca de Viquipèdia, sinó que em van explicar aquell món persones que hi viuen, vaig estar-hi i en conec la literatura. M’he de creure el que escric, he de ser dins de la història. Per això per a mi és tan important la fase prèvia. Abans de posar-me a escriure, potser estic sis mesos o un any creant tot el món dins el cap.
De fet, un sol nom arrossega un món amb ell: si un personatge es diu Jaroslav, el lector ja viatja cap a l’Est.
També hi ha coses que, encara que no hagis viscut, les pots comprendre. El lector ja té una informació abans que tu apareguis, no cal tractar-lo com si fos ruc. Jo parteixo de la idea que el lector és un igual i no se li ha pas d’explicar tot. M’imagino que hi ha gent que prefereixen que els ho detallin al màxim, però com a lectora a mi m’agrada construir la història pel meu compte.
Com a editora de literatura escandinava, què pensa del fet que només coneguem Stieg Larsson?
M’imagino que hi ha pocs traductors, i acabem mirant cap a França, Anglaterra i Alemanya. I aquí s’acaba el nostre món. Com a catalans, volem ser reconeguts, però no valorem altres llengües que estan en el mateix cas que el nostre. Per què una llengua que no és majoritària no pot tenir bons autors? Per què pensem que només hi tenen dret els que viuen en anglès o francès?
Però l’escriptura sí que depèn de la llengua, cada una té la seva pròpia manera d’anomenar les coses.
Ja ho deia Wittgenstein: “Els límit del meu món són els límits del meu llenguatge.” Però la manera que tens de construir la història, de fixar-te en els personatges o de presentar els diàlegs no depèn de si parles en noruec, en català o en anglès.

Una sòlida discreció

Mònica Batet ha anat construint en quinze anys una trajectòria sòlida com una de les narradores més estimulants i amb menys presència als papers de la literatura catalana. Potser és per l’atmosfera dels seus llibres, tots excepte el primer, ambientats als països freds d’Europa, una raresa venint d’una mediterrània del sud, per més que enganyi el seu físic eslau, que ha acabat creant la seva pròpia editorial, Nits Blanques, per descobrir-nos la moderna literatura escandinava, una gran desconeguda de la qual parla amb passió i un convenciment que encomana. Ensenya català des de fa dinou anys, i des d’aquest curs impartirà classes de conte al Laboratori de Lletres de Barcelona. El primer que els explicarà, em diu, és que s’oblidin de la idea que la brevetat és la primera condició del gènere. Ho és el fet que no existeixen les normes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Un comtat als EUA censura un còmic sobre l’Holocaust per incloure nus

Nova York (EUA)

Irene Pujadas, Miquel Cabal, Edgardo Dobry i Joana Masó, Premis Ciutat de Barcelona 2021

barcelona

Ferrater, sempre present

Barcelona

La rua de les formigoneres

barcelona

Pere Portabella: “No soc ningú sense vosaltres”

Girona
Crítica
cinema

La gran Sevigny

MARTA MARÍN-DÒMINE
Directora del Born Centre de Cultura i Memòria

“La memòria sempre fa nosa políticament”

barcelona

Reobriran el monestir de Sant Miquel de Cruïlles

cruÏlles

Leonel Morales obre avui a Girona el cicle Hammerklavier

Girona